El llenguatge parlamentari valencià

Un apunt del bloc de la Revista de Llengua i Dret (19.12.2019) informa que el Parlament de Catalunya ha firmat un conveni per a elaborar un diccionari de l’activitat parlamentària. Col·laboraran en el projecte el parlament, el govern català i el Termcat. El procediment i el resultat prevists seran, de manera resumida:

Una obra de consulta dels quatre-cents termes més freqüents de l’àmbit parlamentari, amb les formes equivalents en aranès, castellà, francès i anglès. […] El Parlament i el departament escolliran els termes que hi han de figurar i s’encarregaran de definir-los amb els equips d’especialistes propis —principalment lingüistes i juristes—, el Termcat prestarà assessorament metodològic i farà la revisió terminològica final del diccionari.

Es tracta d’una empresa professional rellevant, tant pel que fa al llenguatge jurídic com per a l’ús del valencià en general. En eixe sentit, seria bo que les Corts Valencianes afavoriren la participació dels seus treballadors i treballadores en activitats d’estes característiques (en qualsevol dels àmbits de la institució). De moment, ni la carrera professional ni cap pla de la cambra valenciana oferixen possibilitats equivalents per a la progressió tècnica i professional del seu personal.

La transparència en l’administració pública

El diari El País (27.10.2008) ens il·lustra sobre el que els funcionaris sabem massa bé i que una dita popular reflectix amb bastant ironia: «el secret de la sària que se n’ix pels cornalons». Una mostra del que ens conta l’article «La Administración y sus altos secretos» de Rosario G. Gómez:

Obtenir informació oficial, accedir a arxius públics o aconseguir dades de l’administració és, més que un dret, un calvari. A diferència del que s’esdevé en quasi tota Europa (en Suècia, des de 1766), en Espanya no hi ha cap llei que garantixca la transparència. Res ni ningú obliga institucions, fundacions o entitats privades finançades amb diners públics a proporcionar dades als ciutadans. L’obscurantisme és l’única norma que es complix al peu de la lletra. Impera la llei del top secret.

[….]

Si s’aconseguix una administració transparent vorem que «hi ha serveis que funcionen malament» i «funcionaris que sovint s’han apropiat de parcel·les de poder que no els corresponen», apunta Manuel Sánchez de Diego, professor de la Facultat de Ciències de la Informació de la Universitat Complutense de Madrid.

Els treballadors i les ordres il·legítimes

El diari El País (28.09.2008 dg.) ens aporta un petit però interessant article titulat «Negar-se a complir una ordre». No indica l’article la mena d’empresa on ens situem, però la qüestió és que, d’acord amb la resposta elaborada per Datadiar.com els treballadors no s’han de negar a complir les ordres de l’«empleador o persona en qui delegue», i que, en qualsevol cas, sempre poden recórrer als tribunals de justícia. El fragment més interessant és el següent:

No obstant això, les ordres del patró han d’estar dins de les seues atribucions i en consonància amb la legalitat, i només poden ser desobeïdes en casos excepcionals (quan siguen manifestament il·legals, suposen una vexació o un risc físic per al treballador, siguen extralaborals, o clarament infundades i la seua execució tinguera un resultat danyós i atemptara contra el prestigi professional del treballador).

Certament, estem segurs que eixa actuació dels patrons només es produïx excepcionalment. Amb tot, si arribara el cas, convé tindre present que hi ha límits a les intromissions laborals i professionals il·legítimes en la tasca dels treballadors.

La professionalitat, el periodisme i les filtracions

El periodista Francisco Mercado publica un article (El País, 21.09.2008) sobre la professió i la professionalitat dels periodistes. Com a mostra, citarem el fragment següent:

I, per últim, les víctimes, la part més dolorosa. Ni la direcció d’El País ni jo mateix hauríem publicat mai material morbós. Mereixen tot el respecte, la solidaritat i la justícia de què sigam capaços. Com a periodista només puc ajudar a tot això d’una manera: publicant informació veraç sobre el que va succeir.

En general, les «víctimes» de la informació som tots i, per tant, a tots ens beneficia eixa concepció de la professionalitat dels periodistes. Dels periodistes, dels funcionaris, dels forners, dels càrrecs polítics, dels diputats…